L ́AMBAIXADA. TEATRALITAT, HISTÒRIA I FESTA.
Villolo

La nostra Vila d ́Altea, envoltada de muralles que s ́han confós entre finestres i portes robades a les pedres històriques, que tanquen grans tresors arquitectònics i vides plenes d ́arrels profunds; corona l ́antiga plaça del Castell amb un acte ple de harmonia i olor a pólvora, de fantasia i enyorances. Els ambaixadors i ambaixadores, entren; i als peus de l ́antic fortí clamenel seu plor I arenguen a la lluita...
La nostra ambaixada té un text ric en interpretació, un text que fa falta entendre ́l bé i traure tot el que té ocult per poder donar-li el caire precís, i faça que els espectadors entren a formar part directa del que passa en aqueix moment.
Té varies parts clarament diferenciades.
El monòleg, amb la frase coneguda: “Altea, la dolça Altea” “Altea, hurí del meu Edén”. Així comença un parlament en solitari ple de plors i enyor. Un camí solitari de l ́ambaixador/a cap a les portes del castell. Dins d ́ell, “un conte”; una cançó d ́un joglar pausada rítmica i plena de matisos que explica en poc, tot. Perquè? Fàcil resposta, perquè necessita donar a conèixer qui és, i les raons d ́haver anat al lloc i hora convocat. El personatge es presenta com a interlocutor amb els reis i té com a fi arribar a acords sense anar a la guerra, però per això, deu saber i donar a conéixer les raons. Acaba aquest monòleg amb la presentació pública del que es representa:“En atenció al meu rang, he estat jo, l ́home l ́electe” - Avui m ́envia en ambaixada el meu esforçat sobirà”, sent el moment sublim d ́aquest inici d ́ambaixada, el prec, una oració ferma, senzilla oferint a Déu i donant les gràcies per el què ve. Els dos religions monoteistes que representen l ́ambaixada, oren de la mateixa forma, posant el pes més dramàtic als fets: “QuèDéu m ́ajude en la empresa... Que Crist em siga aliat” – “Confie en Mahoma i Alà, i al seu favor m ́encomane perquè resulte eficaç la veu del meu parlament”Varis moments són en els que en boca dels ambaixadors/es evoquen l’ajut del Cel protector; inclús dona matisos d ́un miracle, repetit en moltes històries referides al santoral de com va passar tot.
Una part interesant és com explica “aquell cor celestial”... és tan forta l ́arrel religiosa dels dosbàndols que tant, una part com l ́altra, s ́acullen a l’ajut de Déu.
“Per inaudit miracle, una veu del cel va baixar, ens va exhortar a la batalla i veles de victòria va unflar. Amb auguri tan propici, la força es va fer més gran i amb fúria de lleons, el nostre exèrcitvan castigar” “I aquesta vegada no vos servirà aquella angèlica trompeta, ni que tot un cor cantedes del cel, com una tempesta”
Si analitzem altres festes amb els fets que es descriuen, és tant el temor dels dos bàndols a les forces celestials, que juguen amb aquestes metàfores per poder donar una explicació fantàstica a la cruenta batalla.
La derrota del bàndol moro amb l ́aparició celestial inclosa en la teatralitat, ve acompanyada –poseu imaginació- als casc dels cavalls i cops de massa sobre els escuts, d ́eixa manera, guardats entre les muntanyes i parets verticals de la natura fent eco, fa creure als contrincants que és una força superior la que actua. Una emboscada perfectament ideada i orquestrada. El temor per el castic diví és tan fort en les dos cultures, que fa brollar visions on no hi han més que fenòmens naturals oportuns. No significa això que es dubte de la Fe i que siga una missió anti-catequètica, però sí un anàlisis de la situació que es donava per donar explicacions humanes al que raó no
pot embarcar. Tota esta cultura relacionada amb aparicions i fets històrics estan tant a l ́abast i coneixement, que es millor deixar en cadascú el que vulga o necessite pensar, sense adoctrinar.
En la segona part en la que dividim l ́ambaixada, és el moment de la conversa, el moment de la lluita de la paraula per arribar a bon fi i sense armes. És un enfrontament entre els dos personatges intentant traure ́s veritats, però jugant cadascú amb les seves estratagemes per poder conseguir els seus fins. Es conforma per un conjunt de preguntes retòriques, de explicacions curtes i concises per donar a conèixer les raons de la pugna. És un joc a dues bandes sobre la Raó, la Veritat i el Poder.
L ́ambaixada està plena d ́ironia. No té el fi de fer riure, però sí per donar un repte als intèrprets. Sempre s ́ha dit que al teatre és més fàcil fer plorar que riure, encara que de vegades fa plorar el que intenta fer riure, o pots plorar de la rissa, coses totalment diferenciades. Esta és la part en la que en interpretació deu tenir-se més cura. Caure al ridícul de voler marcar frases que un es pensa van a ser el toc idoni per soltar la rialla és el major error que es puga fer. És per això que un deu analitzar molt bé el que es diu, a qui i en quina situació. El famós moment dels reis“Calla ja la boca, vil, sarnós, gos, cristià”és més que un moment graciós, el moment culminant de la baralla; els insults més directes i dolosos.
Dins d ́aquest moment de l ́ambaixada els canvis de registre en la interpretació donen l ́estil i forma a tot el que es diu. Si s ́analitza bé el text, les pròpies paraules tenen la força idònia i perfecta per a que per si mateix i sense fer canvi bruscos en la interpretació, l ́ambaixador/a faça seva la Plaça de l ́Església sense abruptes brams, però si amb potència de veu, cosa que hi ha que diferenciar; a més, de tenir cura a l ́hora de l ́entonació, deixant de costat la lectura poètica com a tal, que dona peu a la típica i tòpica “tonaeta”, solucionant-ho de la forma més senzilla que és fent-la prosa poètica de vers lliure.
La potència de veu que dona respirar on es deu, preparant la gola i el pulmons per a aconseguir dir les frases com es deu i donar-li la dicció perfecta i audible, és tan important com saber-se el text i un complement més al lluïment personal i de l ́acte. No per més bramar és més bonic, perquè? La resposta és tan senzilla! Si analitzem la vida, quan més es brama més s ́embrolla i antes s ́arriba a les mans, i l ́ambaixador/a té com a punt més important la lluita de la paraula, el arribar d ́una forma dolça a l ́oït, d ́embadalir a l ́oponent...
L ́ambaixada recorda tots els indrets d ́Altea, anomena la història, noms, fets que repassen i donen peu a una ensenyança directa de una part del que va passar en la nostra Vila. Noms propis per personatges relacionats en fets històrics i una arenga final porta a als dos bàndols al que no volien: la guerra!
La representació de les ambaixades no és més que “un acte més”, sinó EL ACTE on els que són protagonistes tots: trabucaires, ambaixadors, reis, banderers, alferes, públic, l ́escenari, la posta en escena, la música, la pólvora; és un moment que va agafant forma des dels primers assajos, i on es lluita perquè vaja tenint la importància que es mereix, un repte fester més, ple de passió.
Una guerra simbòlica que, any rere any, conquerix i reconquerix el castell, deixant-lo per unes hores que la Lluna l ́habite i el domine, per a que la resta de l ́any torne al bàndol de la Creu. Un batall de trons, com revol de campanes anunciant a tot arreu que Altea està en festes, i quel ́acte més senzill i preocupant per als seus representants és tan curt que com sempre es diu: “espassa en un arrap i després, què? El que està fet, fet està”. És un moment de glòria, a ple sol demig dia, en el moment en que la ment humana està descansada de la nit, és el moment de que
els ambaixadors/es i reis/reines pugen a lluitar al cim d ́Altea amb l ́arma més maliciosa i a la vegada pacífica: LA PARAULA.

Publicar un comentario

 
Top