AQUELLA PRIMERA PRESENTACIÓ DE VESTITS AL CINEMA ALTEA 
Villolo 19 

Al carrer Filharmònica, abans Alferes Beneyto, des d ́on arranquen les nostres Entrades de Moros i Cristians, els que ja hem complert mig segle de vida recordem aquell edifici que coronava l ́actual pàrquing. Un rectangle de color ocre i teulada roja amb gran finestres de fusta que l ́estiu s ́obrien, i
des d ́on, assegut mentre veies alguna pel·lícula, es veia el Casc Antic d ́Altea.
Les matinés del diumenge per el matí, que només acabava la missa d ́onze ens feia córrer costera avall per comprar llepolies a la paradeta de Sabata o les Periques; i que conforme anàvem fer- nos majors, vam manar canviat l ́horari i el tipus de pel·lícules.
Aquell edifici, seu de les primeres actuacions de Pla i Revés, de concerts de la Rondalla i la banda de la SFA, així com Certàmens de Música i de Teatre, va ser protagonista de la primera presentació de vestits de la nostra Festa de Moros i Cristians.
Res hi té que veure amb com l ́acte va estar evolucionant. Dins de tota la discreció de l’advent, va poder transmetre el que seria el futur.
Passar per uns dels dos passadissos
d ́aquella sala de butaques vermelles, amb el caliu d ́aquelles quasi quatre-centes persones que ben bé podien cabre en el recinte, donava a tot el que es feia en aquella sala del Cinema Altea un caliu especial. El contacte directe amb els que asseguts esperaven veure aquells vestits i càrrec, transmetia una sensació més especial; i no es
que ara desmereix-ca; no. L ́espectacle actual que ha evolucionat d ́aquella primera vegada, s ́ha convertit en emblema de la nostra Festa.
Aquell petit escenari amb bambolines vermelles, sostre i pis de fusta, i cordes que nugades a la paret aguantaven les teles que penjaven, portaven a dos menudes habitacions, on pràcticament passava tota la màgia de preparació d ́artistes.
Aquella
entrada al Cinema entre les cortines que separaven el mon exterior de la màgia de l ́edifici, les taquilles i el ròtol de la cornisa, donaven des de l ́entrada del carrer, un pas ferm que t’espantava a voler entrar en aquell “misteriós i viu saló” on la realitat es feia més real a l ́escenari, i on mai la realitat podia ser superada per la ficció.
Aquell espai menut, comparant-ho amb l ́escenari de Palau Altea i el metres quadrats que fem gastar ara per a la presentació, pot ser, mirant les fotos, ens fa preguntar-nos com és possible que entrara tanta gent, no? Com es possible que muntaren les altures de les actuacions amb caixes de taronges i taulers que ja estaven més que corbats de l ́aigua i el pes i no passara res? Com es possible que sense la robòtica actual i pantalles de vídeo tothom gaudirà de l ́espectacle i els que estaven damunt l ́escenari es sentiren
bocabadats de vorer ple l ́auditori? Això és com tot a la vida, quan es té poc, un se les té que ingeniar per a poder fer molt; i com no; en aquells anys la voluntat de fer les coses estava més present. Eren aquells anys en que tothom aportava el que tenia o coneixia a algú que podia tenir-ho; l ́época en que tothom s ́involucrava per el mateix, els anys que
del no res feies un tot a costa del teu temps. No vull dir amb això que actualment no es faça, no; gràcies a Déu sempre hi ha gent que decideix fer coses pels demés.

Si mirem les fotos de fa quaranta anys, tot ha canviat tant i ha evolucionat; que, tal volta, és possible tot es converteix-ca en records; però en realitat, és més
que records, una prova ferma de que el passat encara és actualitat i història.
Si miren les fotos de eixos quaranta anys, reconeixem cares, amics i familiars que ja no estan entre nosaltres, però que amb els somriures pots veure que la il.lusió d ́aquells primers anys on to començà, on es va posar en terra ferma les primeres idees del que anat desenvolupant-se, prenent cos i forma, i que al cap i a la fi, són ja part de la història immortal d ́aquesta Vila d ́Altea, que l ́únic que li fa falta, com diu un vell conegut: és “...estimar-se com cal, deixar-se portar per qui veritablement l ́estima, i apartar-se del qui s ́aprofita d ́ella”
Si amb tant poc s ́ha fet tant; què s ́haguera pogut fer tenint-ho tot ?

Publicar un comentario

 
Top